Final del mundial d’Alemany 1974. Johan Cruyff. Foto: EFE.
Alguna vegada m’he despert en plena nit després d’haver fet el gest de xutar la pilota. Quin amant del futbol no ha somiat alguna vegada que era jugador del seu equip?
A Cowboys de Ciudad (City Slickers, 1991) un dels protagonistes reconeix que el beisbol és un esport absurd (com ho és qualsevol esport) però parlar de beisbol havia constituït el vincle més estret amb el seu pare. Quants fills mantenen una relació amb el seu pare, anys i anys, i sota l’excusa de parlar de futbol s’hi amaga el manteniment del vincle paterno-filial!
De petits col·leccionàvem els cromos i varem sabre abans el nom dels camps de primera divisió que els rius o les muntanyes d’Espanya.
Ara sé que aquells jugadors també tenien el seu ego i que hi havia autèntics perduts, des de George Best fins a Maradona o Paul Gascoigne.
L’individualisme actual casa malament amb un esport d’equip. Però el fet cert és que l’ego de la majoria dels futbolistes està matant aquest esport. Les estrelles entren en competicions individuals (tot i no reconèixer-ho) per aconseguir premis que no són col·lectius. I els jugadors mediocres volen destacar encara que no tenen cap mèrit.
Els futbolistes bons de la nostra adolescència brillaven damunt el camp i els mediocres simplement no tenien presència en els mitjans. Avui, n’Abadia del Logroñés o en Trobiani del Mallorca, per citar dos jugadors normals, serien personatges amb tatuatges, el pel tenyit i arracades al nas. Tot per cridar l’atenció sigui com sigui.
Quin gran ridícul és veure un jugador d’un equip que ja perd per quatre a zero marcar un gol i celebrar-ho ballant reggaeton. La desvergonya en el futbol actual no té límits.
La publicitat en les camisetes, el noms dels estadis, les segones i terceres equipacions, les pilotes de colors, les botes llampants, la pinta estrafolària dels jugadors… tot això no són exemples pels nins i els joves, la majoria dels quals són ara aspirants a youtubers o influencers.
Hi ha certs moviments alternatius que reclamen una tornada al futbol clàssic, en el sentit de camisetes netes de publicitat, lliure de tatuatges, lliure d’individualismes desconcertants. Certes publicacions com ara Panenka són promotores d’una línia clàssica, però en fer això s’han de conformar a parlar de futbol del passat o de futbol minoritari.
Una tornada a l’esport clàssic sembla impossible en temps de post-veritat. Estic convençut que gràcies a les noves tecnologies podrem pagar per veure les camisetes sense publicitat i fins i tot els jugadors sense tatuatges. Tal vegada podrem pagar per autoenganar-mos i que el nostre equip preferit guanyi la lliga cada anys. Tots campions en un mon virtual. És el que més s’apropa al futbol somiat. Però hi ha molta diferència…
Trescapous 
Deixa un comentari