Agost de 2018 – Trescapous

J.S. Escriuré un article exagerat, excessiu, només un poc objectiu i amb la nul·la autoritat musical d’algú que, per més que s’hi escarrassi, és incapaç de distingir un ‘Fa’ d’un ‘Do’. Au idò.

Després de mitja vida col·leccionant música de Bruce Springsteen & The E Street Band, pensava que ja res no em podria sorprendre. Camisetes, gorres, pòsters, llibres, fires, catàlegs, revistes, viatges, entrades… i cançons, moltes, moltes cançons… hores i hores de preuades gravacions, guardades com tresors exòtics. L’obsessió arribà a ser malaltissa, i mai no n’hi havia prou: el debut d’un nou tema, un canvi de lletra, una versió amb banda… tot era motiu suficient per a l’enorme esforç econòmic que suposava… fins que arribà el miracle d’Internet! Aleshores, les nostres possibilitats d’acaparació s’enfilaren fins a l’infinit. I el caramull cresqué… molt i molt amunt.

Amb els anys, els camins s’han desviat, els horitzons s’han fet més amples, la música que sona dins l’aparell s’ha diversificat, engrandit molt… i la maleïda addicció està controlada. O això em pensava…

Fa poc, Bruce Springsteen decidí (per fi) escoltar els seguidors, i obrí finalment els seus polsosos baguls. Cada primer divendres de mes, s’editaria de forma oficial un dels seus mítics directes. Això, per una banda, ens va fer pegar bots d’alegria: per fi tindríem tota aquella música en la qualitat que es mereixia! Però per l’altra… els nostres preuats tresors, aquells que acumulàrem amb orgull i recel durant anys i panys dins les nostres coves amagades, de sobte, perdrien tot el seu valor… i en una aclucada d’ulls, la glòria s’esfumaria.

La notícia m’entusiasmà, però reconec una saturació important després d’aquesta revolució: el volum resulta inassolible, i molts d’aquests concerts acaben dins d’una carpeta de l’ordinador, després d’escoltar-ne només algunes cançons, algunes vegades, i prou.

Així doncs… qui m’ho havia de dir a mi (que ho conec tot, que ho he vist, llegit i escoltat tot, que alliçono pedantment als iniciats, corregint innocents comentaris amb supèrbia) que mancava un gran descobriment: la nit màgica de WEMBLEY ’81. Com pot ser que no conegués aquesta joia? Com m’havia passat per alt? La humiliació fou gran. Perquè, encara que el ‘meu’ sempre serà ‘Passaic 19-09-78’ (quin ‘Racing In The Street’!), aquí parlem DEL GRAN CONCERT.

L’espectacle al Wembley Arena de Londres, de dia 5 de juny de l’any 1981, et deixa sense alè. Si algú no coneix res de la seva música, que comenci per aquí. Ho trobarà TOT. La potència incommensurable de la E STREET BAND al seu millor moment, l’engranatge d’una maquinària lubricada a la perfecció, amb les dosis adequades d’histrionisme mesurat, dramatisme necessari, ritme festiu, desenfrenat, apoteòsicament interminable, amb política, records, poesia, lluites, romanticisme, somriures, traïcions, tradicions, plors… la vida mateixa desfilant en una actuació de més de tres hores que passen com un sospir.

I al final… anècdota per als més fidels: la bogeria absoluta que es vivia a les acaballes de l’actuació dugué als confosos tècnics de so a aturar la gravació, pensant que ja no podia haver-n’hi més, que allò era el final… però no, no s’havia acabat encara… de tal manera que les darreres notes d’una nit inoblidable es perderen per sempre més. O això es pensaven… perquè mira per on, algú, dins d’una cova amagada, hi guardava un valuós tresor… i un rudimentari enregistrament casolà d’un espavilat visionari seria recuperat per acabar de quadrar un cercle perfecte.

Wembley ’81 de Bruce Springsteen & The E Street Band és, a la música moderna, el que ‘El Tercer Home’ al cinema, ‘La pedra Rosetta’ als misteris, ‘El Bosco’ a les passions, ‘Al Capone’ als gàngsters, ‘El David’ al cos, ‘El Quixot’ als impossibles, ‘Harley Davidson’ a l’asfalt, ‘Pitàgores’ a les esferes, ‘James Bond’ als agents secrets… hi tresquen pioners com Woody Guthrie, Chuck Berry, Elvis Presley o Fats Domino… referents com Joe Strummer, Gary U.S. Bonds, Patti Smith o John Fogerty… mestres com Mitch Ryder, Sam Cooke o Otis Redding amb la seva dolça música de l’ànima, amagada sota la falda de Rosalita. És una lliçó magistral d’història. La crònica musical d’un segle. Aclaparadora. Inabastable. Insuperable. Imprescindible.