O.M.
En aquests dies de pandèmia i confinament se n’ha parlat molt de les deficiències de la gran majoria de cases per resistir un internament de llarga durada sense que això afecti als seus habitants. És cert que la majoria de les cases són massa petites i tenen poc o nul espai exterior per a l’esbarjo.
Això no obstant hi ha un factor que em sembla més perjudicial que la manca de metres quadrats. M’estic referint a l’excés de mobiliari, la sobrecarrega d’ornamentació i l’acumulació d’objectes inútils que trobam a la majoria de llars.
És com si tothom aspirés a tenir un caos personal i privatiu. Cosa que pot no ser perjudicial si un passa vuit hores dormint i vuit hores fora de casa. La cosa canvia si passam les vint-i-quatre hores dins les mateixes quatre parets.
Això que molta gent ha comprovat ara, que no té espai per moure’s a dins ca seva, que els espais no estan adaptats a les seves necessitats reals, ja va ser posat de manifest a principis del segle passat per arquitectes com Mies Van der Rohe, Le Corbusier o Adolf Loos.
Tots ells eren contraris a l’ornamentació supèrflua (defensaven una ornamentació mínima i harmoniosa) i ho varen posar de manifest gairebé com un clam en els seus escrits. Adolf Loos va escriure «Ornament i delicte» l’any 1910, i entre altres coses afirmava que la reducció de l’ornamentació demostrava fortalesa d’esperit perquè aquesta reducció implica la renúncia a objectes estimats.
En el mateix sentit, la visió de Le Corbusier a «Vers una arquitectura» tenia com a un dels seus arguments la necessitat de la supressió de la sobrecàrrega d’ornaments. Així, considera que la cúspide de l’arquitectura clàssica és el Partenó d’Atenes i que els romans actuaven com a bàrbars en apreciar més l’estil corinti que el dòric pel simple fet de ser més florit.
El pensament de Mies Van der Rohe es resumeix en l’expressió «menys és més». I efectivament, no és difícil entendre que menys coses donen més espai, menys ornamentació a les parets donen més lloc per trescar a la imaginació. El llenç en blanc conté en potència tots els colors del món.
QUÉ ANDARÁS HACIENDO – Ismael Serrano
Qué andarás haciendo ahora, 
hecha una madeja en el sillón,
dibujando constelaciones en los huecos
de los cuadros que aún faltan por colgar.
Tal vegada ens ha mancat una mica d’educació espacial. Com a les ciutats massa construïdes és necessari fer un esponjament. S’ha de lluitar contra la pròpia voluntat per guanyar cada metre.
Que el proper confinament ens agafi a tots amb la casa una mica més buida i amb més espais en blanc per volar a múltiples mons imaginaris.
Trescapous 
09/05/2020 at 09:44
Aquest concepte seria una mica ‘arquitectura filosòfica’, i crec que dóna per pensar i debatre. És cert que e molts casos hi ha molta ornamentació supèrflua a les cases, però hi ha moltes ‘coses’, com quadres, estanteries farcides de llibres, mobles personals, armaris plens de roba… que tenen uns valors sentimentals que ens defineixen com a individus, i ens perfilen la nostra identitat, que no es poden obviar, i que necessàriament han d’ocupar un espai físic (que moltes vegades, desgraciadament, en la societat actual no tenim).
M’ha recordat un documental que vaig veure per una plataforma (no record el títol), sobre el minimalisme; uns joves havien decidit ressetejar-se, vendre tot el que tenien, i viure amb només allò que cabés dins una motxilla de viatge. Sens dubte, guanyaren llibertat, i s’alliberaren de moltes preocupacions, però es perden altres valors. Potser cal cercar un equilibri.
M'agradaM'agrada