BOB DYLAN NO EXISTEIX

E.S.

Juliol de 2015

Dissabte em vaig desplaçar fins a Donosti perquè tenia una cita, per quarta vegada en els últims deu anys, amb Bob Dylan. Però ell no era allà. No acudí a la cita. A l’hora assenyalada s’apagaren els llums, els focus il·luminaren l’escenari, i aparegué aquella fenomenal banda que l’ha estat  acompanyant els últims anys.

Reinventat, com sempre

I sonaren les seves cançons, tot el millor del seu repertori de l’última dècada. Reinventat, com sempre. Irreconeixibles, uns pocs clàssics antics embolicats en tristesa. Siluetes a les finestres. Però Dylan, el més gran cronista  americà de l’últim segle, ja no puja a l’escenari. Ni tan sols els seus més fidels seguidors serien capaços de preveure els seus propers passos. Fins i tot repetint un mateix setlist, cada nit sona diferent. Com un simple gir del destí, la nova música del vell Dylan ens porta cada vegada més enrere en el temps. A les profunditats de la tradició americana. Els esperits de Kerouac, Steinbeck o Guthrie floten en l’aire. Perquè  aquests són temps difícils i estranys, i les coses han canviat. O potser no. I per entendre’ls, ens porta als orígens més obscurs. Camina ferm i segur a través de carrers morts, desproveïts d’ànima. La seva veu, cada vegada més rompuda i castigada pels anys. I en canvi mai havia sonat  més convincent.

Cada nit apareix en un escenari diferent,

en una ciutat diferent, sonant diferent,

en una gira interminable

Però ja no és ell. Bob Dylan ja no existeix. Ara ja no ha de sortir a l’escenari a demostrar res. Mai més. Fa dècades que aquell geni de Minnesota, el músic més influent en la història de la música popular, deixà d’existir. És un mite. Cada nit apareix en un escenari diferent, en una ciutat diferent, sonant diferent, en una gira interminable.

Al final ho vaig entendre. La persona que apareix cada vespre nom Robert Allen Zimmerman, altra vegada. I es vesteix com Dylan. Actua com ell. Canta i es mou com ell. Però el que ens conta en les actuacions són històries de temps antics, de molt abans que existís Bob Dylan. Aquella música no li pertany. És un patrimoni  universal, i cada un dels que acudeixen a veure’l nit rere nit ho reclamen com seu. Ho sap. Ho comprèn. I no li importa en absolut. Per això necessita un mite, una llegenda, a l’altura d’aquella obra. I es disfressa de Bob Dylan cada nit per regalar-nos durant un parell d’hores una il·lusió, la de creure que un dia, per un breu moment, i després de tots aquests llargs anys desaprofitats, poguérem veure i entendre a Bob Dylan.

SOON AFTER MIDNIGHT

I’m searching for phrases
To sing your praises
I need to tell someone
It’s soon after midnight
And my day as just begun

A gal named Honey
Took my money
She was passing bye
It’s soon after midnight
And the moon is in my eye

My heart is cheerful
It’s never fearful
I’ve been down on the killing floors
I’m in no great hurry
I’m not afraid of your fury
I’ve faced stronger walls than yours

Charlotte’s a harlot
Dresses in scarlet
Mary dresses in green
It’s soon after midnight
And I’ve got a date with the fairy queen

They chirp and they chatter
What does it matter?
They lie and dine in their blood
Two Timing Slim
Who’s ever heard of him?
I’ll drag his corpse through the mud

It’s now or never
More than ever
When I met you, I didn’t think you would do
It’s soon after midnight
And I don’t want nobody but you