J.S. “Amb ’The River’ em vaig fer adult. Tots els d’abans eren els discos d’un home jove. En arribar a ‘The River’,  vaig agafar aquelles coses que fan avançar les vides de la gent… Els seus treballs, compromisos, famílies… Volia  imaginar i escriure sobre aquestes coses. I vaig suposar que m’hi havia d’acostar més per entendre-ho, en el meu propi temps. I així ho vaig fer… Volia fer un gran disc. La gent deia que els nostres discs anteriors eren bons, però no eren com els nostres directes. Així que amb ‘The River’ intentàrem fer un disc que semblés un concert de la E Street Band… Tan gran com la vida mateixa… Que contingués diversió i bromes i balls i somriures i sexe i fe i esperança i nits solitàries i, per descomptat, llàgrimes. Vaig suposar que si podia fer un disc amb tots aquells ingredients, potser m’atracaria a les respostes i el lloc que estava buscant. Així que, aquesta nit, acompanyeu-nos fins al riu, a veure què hi trobem.” Bruce Springsteen, New York, 28-03-2016.

  Fa més de vint anys que un amic m’inoculà un verí que encara em tresca dins les venes. No sé si hi ha antídot. Però si n’hi ha, no el vull. Bruce és la meva benzina. El combustible necessari per travessar el vent i la pluja. Cor i ànima. És Bruce…ni Springsteen, ni Boss…Bruce, simplement. Com aquell germà gran que saps que sempre serà allà. Per poder escoltar la seva música, faig coses irracionals. Moltes vegades no tenen cap sentit…en sóc molt conscient. Abans em preocupava de fer-ho entendre. Intentava explicar perquè ho feia. Ara ja no. Fa temps que ja no m’importa. Ni tan sols m’identifico amb la seva nova fornada de seguidors, que només esperen dies assolellats per poder ballar a les fosques.

Com el Neo de Matrix, em vaig empassar la pastilla vermella. 

Record, com si fos ahir, el dia que el meu company em passà una cinta i unes fotocòpies. ‘L’has d’escoltar quatre o cinc vegades seguides.’ Em va dir. El perquè d’un record tan nítid no el sé. Bromes estranyes que ens gasta el cervell, suposo. Sé que la primera cançó era ‘Born to run i que el primer cop que la vaig sentir, em va semblar que ja l’havia escoltada un milió de vegades. Que sempre havia estat allà, amagada en algun racó del meu cap. I també ‘Racing in the street, amb la seva coda final de piano, que s’allunya fins a perdre’s en l’infinit.  Com el Neo de Matrix, em vaig empassar la pastilla vermella.

  Aquell any, també teníem un professor de literatura obsessiu. Ell ho era amb Julio Cortázar. Ens feia partícips del seu entusiasme trescant per les seves llorigueres. El seu llibre de referència era ‘El perseguidor’ on ens descobria com Charlie Parker, l’inigualable saxofonista de jazz, “metía la música en el tiempo. […] Como una liebre que corre tras de un tigre que duerme”. Impossible expressar-ho millor. És la mateixa trampa dels seus concerts. No té la saviesa de Dylan, ni escriu com ell. Però s’hi atraca. Tampoc té les melodies de Van Morrison, ni canta com ell. Però s’hi atraca. Als seus directes, molt pocs s’hi atraquen.

  Una vegada vaig veure Van Morrison a la plaça de braus de Palma. Enmig de ‘Vanlose Stairway algú del públic cridà alguna cosa que no li agradà gens. ‘Control the beast!!’ bufà enrabiat. El lleó s’alliberà i començà a grunyir uns sons inarticulats que ningú podria explicar d’on sorgien. I llavors, mentre ell seguia repetint les mateixes paraules sense sentit una vegada i una altra, el temps es va aturar. Potser la cançó només va durar cinc o deu o cinquanta minuts. No ho sé. Per mi, havien passat hores. Van Morrison, el lleó de Belfast, com aquella llebre que encalçava un tigre adormit, havia ficat la música dins del temps.

“El subtext de ‘The River’ era el temps. El temps que s’escapa i el món adult en què entres mentre el rellotge va girant quan t’adones que el teu temps és limitat.” Bruce Springsteen, New York, 28-03-2016.

Anuncis