THAT NIGHT WE WENT DOWN TO THE RIVER

E.S.

“-Hola Nova York, sepultada per la neu!! Heu sobreviscut???”
Amb aquesta gràfica frase començava Springsteen el seu concert del passat 27 de Gener al Madison Square Garden de Nova York.

I és que quatre dies abans, la tempesta hivernal Jonàs havia deixat literalment sepultada sota la neu tota la ciutat de Nova York, en la major nevada en un sol dia que s’hagi enregistrat mai a la City. Milers de vols cancel·lats a tota l’àrea de Nova York, Nova Jersey i Washington. Els aeroports i el transport públic aturats tot el cap de setmana per primera vegada en la història. Ponts i carreteres tallades. Col·legis tancats, tots els espectacles i esdeveniments esportius posposats… La ciutat estava completament aïllada. Així, el primer dels dos concerts que havia d’oferir el Boss a la capital de l’estat de Nova York el 24 de gener quedava cancel·lat, i sense una data alternativa.

La ciutat que mai dorm

havia sobreviscut

Però el diumenge tornà a sortir el sol. I la ciutat que mai dorm havia sobreviscut. Poder caminar pels carrers de Nova York, o passejar per Central Park amb gruixos de 70 centímetres de neu és un espectacle difícil d’oblidar.

I amb aquest marc de presentació, es preparà el concert del dimecres 27 al “més famós arena de tot el món”. Però no eren tan sols les circumstàncies que havien envoltat els dies previs al show el que el feien tan especial. L’origen d’aquest concert es remunta a més de 35 anys enrere,  l’any 1980. Aleshores un jove de New Jersey presentava al món el que seria una de les seves majors obres, un disc doble que passaria a la història com un dels discs més monumentals que s’han fet mai a la música rock: The River. Un LP doble amb 20 cançons seqüenciades de tal manera que es pogués escoltar el disc com si estiguessis sentint un concert en directe de la E Street Band. I és que cap altre disc sona més als carrers de Nova York i a la E Street Band que The River. A aquell disc el va seguir una gira de presentació que va demostrar definitivament al món perquè aquell jove de Nova Jersey i la seva banda eren considerats com a la millor banda en directe que es podia veure. Aquella gira no ha estat mai superada. Per ningú.

The River era tan sols la punta de l’iceberg

Però molts d’anys més tard, molts més discos i milers de concerts després, Springsteen ens presentava per Nadal de 2015 una capsa commemorativa de la gravació d’aquell disc i aquella gira, i l’anomenava: “The Ties That Bind: The River Collection”. Una capsa que feia finalment justícia a tota l’obra en la seva magnitud. I és que no tan sols les vint cançons que finalment formaren part d’aquell disc havien estat gravades als estudis Record Plant de Nova York entre els anys 1979 i 1980. No. The River era tan sols la punta de l’iceberg. L’obra era molt més gegantina del que s’havia publicat de manera oficial. Prop d’un centenar de cançons havien estat gravades per la E Street Band. I The Ties That Bind ens ofereix una bona part d’aquestes cançons que el seu dia quedaren oblidades dins d’un calaix, moltes d’elles a l’altura de qualsevol de les que formaren part de The River. Remasteritzades amb la tecnologia actual, juntament amb un documental, i una filmació parcial del concert de Tempe, Arizona, de l’any 1980 que dóna una idea clara del que eren els concerts de la E Street Band aquella època. Un espectacle que qualsevol persona mínimament interessada en la música hauria de veure.

Aquella colla de joves músics que es menjaren literalment el món quasi quaranta anys enrere han canviat. S’han fet vells, els anys no perdonen a ningú, i ja no tenen l’energia desbordant de llavors. La banda ha perdut alguns dels seus més il·lustres membres, els recordats saxo i teclats Clarence Clemons i Danny Federici. Però l’obra ha perdurat. El disc sona tan fresc, enèrgic, alegre i melancòlic com el primer dia. I Bruce Springsteen & The E street Band han decidit revisitar el riu, i oferir una sèrie de concerts presentant l’obra com mai havia fet abans: en el seu format seqüencial original. El concepte de disc en directe finalment es fa realitat. I per fer-ho, ens ofereix els mateixos concerts maratonians de quasi tres hores i mitja, però amb un punt de vista canviat. Els protagonistes d’aquelles cançons no són ara els joves que arribaven tard a casa després d’una nit desenfrenada de diversió, i que rebien l’esbroncada dels seus pares. Ara el que canta les cançons també s’ha fet vell, podria ser el pare de Independece Day parlant a les fosques al seu fill a la taula de la cuina. O el conductor solitari d’aquell cotxe robat que llegia les cartes que va escriure temps enrere i que ara el fan sentir com si tingués cent anys, internant-se en l’obscuritat de la nit. Podria ser el vell que suplica que no se l’emportin al Ranxo dels Cadillacs, o la noia que aparta la mirada des de l’obscuritat i les ombres d’una escala a l’avinguda sota la pluja, esperant que els esdeveniments se l’emportin.

No és la vida real,

però a algun lloc ha de començar

Però no. La clau de tot el concert la canta a la magnífica introducció de Here She Comes, abans de I Wanna Marry You: La innocència de la felicitat de l’amor i la vida somiats quan ets jove, de com seran els teus fills, on viuràs… I del que no imagines llavors, de les conseqüències implícites que comporta la vida. Per això, ens diu, aquesta és una cançó, un disc, que parla de la joventut, de la felicitat, de l’amor imaginat, i tota la seva glòria i alegria. No és la vida real, però a algun lloc ha de començar. I precisament per això funciona tan sorprenentment bé, sense caure en l’auto homenatge o l’autocomplaença. Perquè les cançons ja no sonen innocents, sinó molt més madures, des del punt de vista que tan sols els anys i l’experiència de la pròpia vida et poden donar.

Perquè, com diu el mateix Springsteen, del que tractava el disc realment era de trobar el teu lloc dins de la comunitat, i d’aquells llaços que et fermen a la família, als amics, al treball… El que volia era fer un gran disc, que fos com la vida. Un disc que contingués diversió, ball, rialles, bromes, bona camaraderia i amistat, amor, sexe, fe, nits solitàries i llàgrimes… I si era capaç d’aconseguir un disc prou gran per contenir totes aquelles coses, s’atracaria molt a aconseguir la resposta a la pregunta de quin era el seu paper dins la societat que l’envoltava.

I aquella freda nit d’hivern a Nova York, enmig de la neu i el vent, finalment tornàrem a baixar fins al riu…